15 de gen. 2018

Yooner! Pels esquiadors i pels que no han esquiat mai.



Baixar les pistes a gran velocitat esquiant per primera vegada, sense tenir que aprendre'n i assentats a 20 cm del terra...això és el Yooner!
El Yooner és un mono-esquí damunt del qual hi trobem un seient amb amortidor per a fer més agradables les irregularitats del terreny, i un mànec central que ens sobresurt d'entre les cames per a poder dominar l'aparell, tot ell compacte, sense articulacions, més que el petit sistema de suspensió que es troba en la unió del seient i el Yooner.



Una manera diferent i divertida de gaudir de la neu, tant si sabem esquiar, com si és la primera presa de contacte amb aquest medi. En cas de ser aquesta última opció la nostra, el Yooner ens permetrà poder pujar amb tele-cadira i baixar per les pistes esquiant podent gaudir d'un primer dia ple d'emocions i adrenalina, cosa que iniciant-nos en snowboard o esquís, no acostuma a passar en la primera presa de contacte. De fet, la gent de TSL ens assegura que a la primera baixada ja dominarem perfectament el Yooner.
TSL ens porta dos models: el Yooner, de 3'5 kg i 60 x 73 x 26 cm, que és la seva primera creació i que es frena inclinant-lo cap enrere (un sistema similar als patins en línia) o derrapant com un esquí, gràcies al seu patí d'inox.




I el Yooner Enduro, que manté les característiques que han fet triomfar el seu primer model, però amb les diferències de què en comptes de dur com a superfície lliscant un patí d'inox, en aquest model hi trobem un esquí, fet que fa que s'elimini l'urpa que feia de fre en el primer model, i que les sensacions damunt del Yooner Enduro siguin molt més similars a les de l'esquí alpí, frenant igual que faríem esquiant, es a dir derrapant de costat. Les dimensions d'aquest model són de 61.5 x 99 x 24.5 cm, i el seu pes en aquest cas és de només 2'95 kg.






Al nostre país encara costa una mica trobar-lo, però el Yooner i el Yooner Enduro es poden trobar aproximadament per 170€ i 220€ respectivament.




13 de des. 2017

Aymar Navarro disputarà per primera vegada tot el calendari del Freeride World Tour


Foto by: Adrià Millan


NOTA DE PEMSA. BARCELONA, 11.12.2017

Aymar Navarro segueix fent història. No content amb ser el primer esquiador de freeride del país en participar en una proba del Freeride World Tour (FWT), de aconseguir un podi a la proba d'Ordino (Andorra) la pasada temporada -també té un top 10-, el rider de la Vall d'Aràn ha rebut una invitació per disputar tot el calendari del FWT de 2018. Vam deixar que l'atleta d'Atomic assimilés la notícia i passats uns dies vam, realitzar aquesta entrevista, en la que Aymar valora l'elecció, recorda els inicis en l'esquí i el freeride, i demana un major suport per una disciplina que gaudeix cada dia de més seguidors.

AYMAR NAVARRO: "Quan vaig saber de la Wild Card del Freeride World Tour va ser una explosió d'alegria. Ara, a seguir gaudint i a donar el màxim".

Després dels seus últims bons resultats, Aymar Navarro ha rebut una invitació de l'organització del Freeride World Tour (FWT) que li permetrà prendre part en totes les proves de la màxima competició de la regularitat del Freeride World Tour.

"El principal objectiu és el de passar-m'ho bé i donar el màxim, que és el que sempre intento fer, i si després venen els resultats, que segur que algun n'hi haurà, doncs millor que millor", apunta el rider de la Vall d'Aràn.

Aymar Navarro competeix en el Freeride World Tour amb el següent material d'ATOMIC: esquís Backland 109 i 117cm, les noves botes de la marca per aquesta disciplina Hawx Ultra XTD 130, la màscara Revent L FDL HD Red, i confia en la seguretat del casc Revent+ Amid Red.



Foto by: Adrià Millan


AYMAR, ¿CUÁNDO SUPISTE QUE IBAS A RECIBIR UNA INVITACIÓN PARA DISPUTAR TODO EL FREERIDE WORLD TOUR (FWT) DE 2018?
La noticia la sabía desde hacía una semanas, lo que pasa es que no podía ser oficial. Cuando me lo dijeron fue una explosión de alegría. Es algo que llevo mucho tiempo detrás de ello y si he recibido una invitación es porque me lo he ganado. La organización del Freeride World Tour (FWT) no da las cosas porque sí. Después de los buenos resultados del año pasado en la prueba del Freeride World Tour (FWT) y el trabajo hecho estas últimas temporadas a nivel de proyectos, creo que han dado sus frutos y ahora a disfrutar de la experiencia, como he hecho siempre.

¿QUÉ SUPONE ESTA NOTICIA, MÁS PRESIÓN, TE MARCAS ALGÚN OBJETIVO?
No me gusta marcarme objetivos, la verdad. El objetivo principal va a ser pasarlo bien y dar el máximo, lo que siempre intento hacer siempre, y si después vienen los resultados, que seguro que alguno saldrá, pues mejor que mejor; pero lo importante es estar dentro, seguir entrenando como hasta ahora y no cambiar ninguna dinámica para que todo siga igual o mejor, y poco a poco ir dando noticias y espero que sean buenas.

¿QUIÉN TE LO IBA A DECIR A TI CUANDO PRACTICABAS ESQUÍ ALPINO QUE LLEGARÍAS HASTA AQUÍ EN EL FREERIDE, NO?
Pues sí, la verdad es que cuando empecé en el alpino ni me planteaba practicar freeride. Siempre había sido al principio como un sueño, muy lejano, poder ver a tus fans en el ordenador cada carrera que hacían, de seguirlos en las carreras que hacían… siempre lo habías tenido como el sueño de un niño que juega al fútbol y quiere llegar a la Primera División, y poco a poco ha ido a más. El primer año ya me invitaron a correr una competición y ya era lo máximo. El año pasado tras conseguir un podio me dije que esto no podía ir a más, y esta invitación para hacer todo el circuito ya es la hostia. No tiene otra palabra.      


Foto by: Adrià Millan


HAGAMOS MEMORIA, ¿CÓMO EMPEZASTE A ESQUIAR?
Mis inicios son en el alpino, empecé con mis padres y después ya iba con el club que van todos los niños del Valle de Arán. Estuve varios años compitiendo, hasta los 17 años, pero hubo un momento que ya no tenía motivación, que lo hacía más por obligación que por ambición, por ganas de hacerlo hasta entonces, así que decidí que era el momento de dar portazo y empezar una aventura nueva. Me junté con chicos como Adri Millán, Suso Folgar, Alex Martínez… toda una banda y un montón más que me dejo. Un montón de gente que se dedicaba al freeride y poco a poco me fueron introduciendo en el grupo, en las carreras. Empecé a hacer las carreras nacionales, algunas fueron bien. Tras dos años gané el circuito nacional de freeride que se hacía entonces y empecé con el qualifier y después con las invitaciones al Freeride World Tour y hasta el día de hoy.

¿QUÉ TE PARECE EL CALENDARIO DEL FREERIDE WORLD TOUR (FWT) DE 2018?
Son cuatro pruebas, una en Japón a finales de enero, luego en Canadá, países que no he visitado nunca, una excusa perfecta para poder ir hacia allí con esta gran familia del Freeride World Tour (FWT) y después volveremos para Andorra. Espero que la temporada me respeten las lesiones y podamos disfrutar del circuito.

¿HARÁS TODAS LAS PRUEBAS DEL FREERIDE WORLD TOUR ESTE AÑO?
Sí, lo voy a hacer todo si respetan las lesiones, las cuatro pruebas seguro, Japón, Canadá, Andorra y Austria, y si me clasificara entre los 12 primeros podría acceder a la gran final en Verbier (Suiza).

TRAS RECIBIR LA INVITACIÓN, ¿VAS A CAMBIAR, VARIAR LA PREPARACIÓN?
Tampoco me voy a preparar más de lo que me he estado preparando en años anteriores. No voy a cambiar nada de lo que he estado haciendo hasta el día de hoy simplemente por el hecho de la invitación. Creo que lo he hecho bien hasta el día de hoy y que no hay por qué cambiar, ni forzar la máquina, porque es cuando cambias que las cosas pueden salir mal.

¿TENDRÁS UNA PRESIÓN MAYOR?
Voy a intentar meterme la mínima. No me marco objetivos de resultados. Sé que cuando esté ahí voy a dar el máximo de mi mismo. Quiero disfrutar de esta oportunidad que me han dado, vivir la experiencia al máximo e ir sin presión. Voy a dar el máximo como siempre he hecho y si salen resultados buenos estarán bienvenidos, y sino quedarme con la experiencia.


Foto by: Adrià Millan


UNA LÁSTIMA NO CONTAR CON UNA PRUEBA DEL FREERIDE WORLD TOUR EN ESPAÑA O UN CALENDARIO SIMILAR.
Sí. Es mucho dinero traer una prueba de éstas. Por ello tengo que dar gracias a la estación de Ordino, ya que sé que me han apoyado de inicio para que pueda correr en el World Tour de Andorra desde que empezó. La relación que tengo con ellos es súper buena y sé que han echado toda la leña al asador. A ver si en España, poco a poco… Los clubes todos tienen su sección de freeride, en los chicos jóvenes cada vez hay más afición y espero que siga creciendo y podamos tener algún día un circuito nacional, aunque no sea del World Tour. Si fuera nacional, como está haciendo El Dorado Freeride con el junior, hacer otro circuito paralelo, que sea a nivel amateur de España, que hay mucha afición, la gente estaría encantada. Sé que hay gente que quiere y pone muchas ganas, como los de Vehículo Longo que organizan competiciones en el Basibé o en Tavascan, lo único que tienen poco apoyo a nivel de presupuesto para echar adelante estas pruebas. Si arrimamos todos un poco el hombro creo que se podría tirar adelante un gran proyecto. Ahí queda dicho y espero que llegue a oídos de alguien.

¿TE GUSTARÍA DAR LAS GRACIAS A ALGUIEN EN PARTICULAR TRAS LLEGAR A ESTE PUNTO?

Sobre todo a la estación de Arcalís, a David Ledesma –director de marketing– y a Xabier Arjona –director de Arcalís–, ya que sé que ellos han hecho lo que han podido para que yo pudiera estar compitiendo todos los años en el Freeride World Tour (FWT) de Andorra y también para poder estar ahora con una wild car y estar en todo el circuito. Les tengo que dar las gracias a ellos porque han hecho mucho, a todos mis sponsors, por estar ahí desde un principio. No sólo cuando las cosas han empezado a ir bien, sino cuando empezó todo, que es difícil apostar y más en España en un deporte como el esquí, y la verdad es que no me ha faltado de nada, y cómo no, a todos los amigos que han esquiado y compartido proyectos conmigo y, sobre todo a la familia, que desde bien pequeño llevan apoyándome. Ahora una aventura nueva y a disfrutarla.


5 de des. 2017

Vallter 2000 obre les portes: inici de la temporada 2017/18






Avui els de Muntanya i Meteo ens hem dirigit a Vallter 2000 a la jornada de portes obertes, que donava el tret de sortida a la temporada 2017/18.
Hem pogut gaudir durant tota la jornada d'una temperatura molt agradable, que en arribar, tot i que a Setcases a les 8:30h estaven a -8º graus, a peu de pistes a les 9h ens trobàvem a 2º, a causa d'una marcada inversió tèrmica, que ha fet enfilar el termòmetre fins als 9º pels vols de les 13h.
Si es cert que només hi hem trobat dues pistes obertes, també ho és que s'està fent una gran feina: la neu que hi hem trobat, tota artificial, era d'una qualitat que ja ens agradaria trobar-la durant tota la temporada a moltes estacions.


Minuts abans d'obrir pistes


A les 9h obrien pistes, i ja eren alguns els matiners que estàvem per allà, però no ha estat sobre les 10h del matí que l'aparcament s'ha començat a omplir de famílies que venien a tastar la neu, i de malalts de la mateixa que han fet infinitat de baixades apurant l'horari de l'estació. Així que, com a tastet del que ens espera podem dir que una jornada immillorable. Al llarg d'aquesta setmana hi trobarem més pistes obertes, i si la producció de neu segueix amb aquesta línia, Vallter 2000 aquest any començarà molt bé.


Pista Pla Morens I


A peu de pistes, hem pogut trobar gran part dels serveis operatius: bar, restaurant, botiga especialitzada, escola d'esquí...  La setmana que ve amb l'obertura de noves pistes, us portarem una ressenya més àmplia i detallada.


 Pista a pocs metres de l'aparcament



VOLS UN FORFET GRATIS?
CLICA AQUÍ: FORFET



30 de nov. 2017

Iniciació a l'alta muntanya en BTT: Ulldeter


Distància: aprox. segons variants 9-12km
Circular: Si
Punt de sortida: Vallter 2000
Dificultat tècnica: Alta
Dificultat física: Moderada-Alta





Avui, per tots aquells que teniu un nivell tècnic mig-alt amb la BTT, i que voleu provar coses diferents, us portem una ruta d'iniciació a la BTT d'alta muntanya, on en ocasions l'haurem de carregar, o afrontar trams complicats amb molt desnivell: descobrim la vall d'Ulldeter amb la nostra BTT.

Ulldeter amb la seva estació d'esquí Vallter 2000, és un lloc ideal per a poder gaudir de l'alta muntanya amb una fàcil i ràpida aproximació amb el vehicle, i amb cims que freguen els 3000 metres d'alçada. Avui però, deixem aparcades les botes, les bambes i els esquís, i agafem la BTT per arribar als 2883 metres qui ho vulgui, fins al cim del Bastiments.

Primer de tot, hem de ser conscient del nivell tècnic i físic que tenim, ja que l'alta muntanya en bicicleta és exigent en els dos aspectes. És per això que la ruta d'avui són poc més de 10 quilòmetres, tot i que us mostrarem diferents variants amb diferents dificultats.



Deixarem el cotxe a l'aparcament superior de Vallter 2000, i començarem a pedalar per la mateixa estació d'esquí. Un aspecte a tenir en compte és que la pressió dels neumàtics no pot ser molt alta, ja que el terra és pedregós amb fortes pujades, i si no perdríem adherència.

El camí comença amb una lleugera pendent que ens portarà en línia recta fins a les Conques d'en Serradell, on passarem de llarg una bassa artificial i travessarem el riu, punt en que començarem a enfilar per una pista en zig-zag que augmenta bruscament de pendent, i que comença a treure'ns els colors. Plat petit, pinyó gran, i de mica en mica superarem una última forta pujada fins a situar-nos sobre els 2300 metres, punt en el que deixarem l'ample de la pista d'esquí per a dirigir-nos a mà esquerra fins a una esplanada, coronada en un extrem per les restes de l'antic refugi d'Ulldeter, del qual ja només en queda un vèrtex de les antigues parets amb una placa commemorativa, i on podrem recuperar forces per la segona forta pujada.



Seguim la ruta, i per fer-ho creuem el rierol que sorgeix del naixement del naixement del Ter;  l'Ull de Ter, i davant nostre a mà dreta, en qüestió de cinquanta metres veurem que puja marge amunt un corriol prim però fressat, on començarà la part tècnica de la ruta: els metres que superen el lateral del marge són molt drets, però un cop superats, ens trobem amb un sender amb pendent lateral però ciclable que ens porta fins a una petita esplanada rocosa, on, si ens hi fixem bé, trobarem traces del camí, que sortejant blocs de roca i matolls, ens torna a portar fins a la traçada bona.



Aquí caldrà mantenir el ritme i guardar forces, ja que davant nostre, com un mur infranquejable s'aixeca el Coll de la Marrana. Un coll que si a peu no presenta cap dificultat, en bici ja és una altra cosa: hi ha dues opcions, la primera que continua recte amunt tal com anem, i es dirigeix cap al centre del coll. La segona, just on comença el contrafort del coll, surt a mà esquerra i va cap al vessant del Gra de Fajol, és aquesta la que haurem d'agafar. El primer tram el podem superar amb relativa facilitat per un caminet estret i que va guanyant pendent, però quan torna a tombar cap a la bona direcció, tot i que planeja més, passa a ser més rocós, fins a un punt en el que haurem de desmuntar, si no ho hem fet abans, per poder superar una portella natural de roca que ens dona pas al famós i ventós Coll de la Marrana.



La vista des d'aquest indret és espectacular, a cavall entre coll i altiplà, tal i com hem arribat estem custodiats a l'esquerre pel Gra de Fajol, a la dreta pel Bastiments i davant nostre per la vall que ens portaria cap a Coma de Vaca, i pel corriol que va a donar a Tirapits.

Aquí tenim dues opcions diferents: podem fer el cim del Bastiments, o vorejar-lo per l'aeri sender del Pas del Bou.
Per Bastiments: hem de tenir en compte que per molta tècnica que tinguem, com a molt podrem fer damunt de la bici el 50% de l'ascensió, això en el millor dels casos, la resta tocarà carregar-la a l'esquena fins a la Creu, o en cas que ho vulguem, fins al mateix cim, uns metres més amunt. Cal dir però que val la pena, la pujada és dura i el camí mol dret, però les vistes són espectaculars: estem a cavall entre Catalunya i França, a dalt d'un cim que és una carena, curiós com pocs, i amb una vista que arriba fins on ens deixa veure la calitja. La baixada la farem en direcció al Coll de la Geganta, i haurem de portar la bicicleta al coll. El primer tram és molt dret i pedregós, haurem de vigilar bé on posem els peus, ja que rellisca molt i la bici ens fa menys àgils.



Pel sender del Pas del Bou: just abans que el camí de pujada a Bastiments passi a pujar encara més i comenci a no ser ciclable, a mà dreta surt un corriol mal dibuixat, que ens porta cap al vessant sud-est de la muntanya. Un cop aquí, haurem d'afinar la vista, perquè davant nostre, tot i que molt poc fresat i evidentment no apte per pedalar, surt un caminet trencat i rocós, que va paral·lel a les corbes de nivell sortejant rocs i creuant tarteres molt dretes, formades per les roques que es van descomposant metres més amunt. És relativament ràpid de fer, però haurem de vigilar bé: és fàcil relliscar i el corriol és molt estret per una persona i la seva bici. Així i tot, en poca estona, ens plantarem a la ruta de baixada del Bastiments que hauran fet els que hagin escollit la primer opció.

Es en aquest punt, on recomanem fer una parada, veure i menjar una mica. Cap al nord, França i el Pic de Bacivers amb el seu circ, la seva coma i el seu estany propi, al nord-est el Pic de la Dona, sota nostre Vallter 2000, i just al davant el Gra de Fajol Gran i el Gra de Fajol de Baix mirant-nos de tu a tu.



A partir d'aquí ja tot serà ciclable o en gran part, i això dependrà en gran mesura de la tècnica que tinguem, i de la ruta que escollim. La nostra recomanació és, seguir la carena pel Coll de la Geganta, el Pic de la Dona, i un cop allà passar de llarg la Portella de Mentet per anar a donar a la Portella de Morens, on surt un corriol/trialera que cada cop més tècnic i dret, ens portarà fins al Pla de la Portella, i des d'allà ja per un camí més ample fins a l'aparcament on tenim el cotxe.

Tot i això, i donat que us hem presentat la ruta d'avui com una iniciació de la BTT per alta muntanya, primarem la tècnica al físic, i un cop al Coll de la Geganta agafarem el corriol, aquest ja ben marcat, que surt del mateix coll on hi trobem tres roques dibuixant un triangle invisible, en direcció el fons de la vall. El primer tram no el qualificarem ni molt menys de trialera, però no hem d'oblidar que els corriols de muntanya són molt traïdors, i és molt fàcil posar la roda de davant en un forat o que s'escapi pel marge , així que damunt la bici sempre amb els cinc sentits.



Just després d'haver fet el sisè zig-zag de baixada, podem continuar endavant per un camí estret, tot vorejant el vessant de la muntanya fins arribar a una enclotada que ens portarà fins les pistes d'esquí, o podem agafar un corriolet que surt recte cap avall, que és el que, en aquesta ocasió, nosaltres agafarem. ALERTA, perquè tot i que comença sent ciclable, acaba sent molt tècnic, i en forces ocasions haurem de carregar la bici, no obstant, això si us agraden les trialeres i sou molt hàbils en aquests terrenys, potser heu de desmuntar menys del que sembla a primer cop d'ull.

Un cop deixat el serpentejant i infernal (per molts) sender de baixada (baixarà 300m en pocs minuts), arribem ja al pla, i tornarem a agafar la pista d'esquí per plantar-nos de nou a l'aparcament de Vallter 2000.



Hem de remarcar que aquesta ruta és per persones amb un nivell alt de BTT, acostumats a passos tècnics i trialeres, si és així, segur que la gaudireu amb escreix. En cas que potser no hi esteu gaire acostumats, haureu de carregar molts més metres amb la bici, tot i així, recomanem l'experiència, sempre i quant hi aneu sempre sent conscients de fins on podeu arribar, i de què una bicicleta pot provocar més erosió que si anem a peu, per tant sempre preservant el medi i tenint cura de la natura.

Porteu sempre un mapa de la zona, recomanem el Mapa-Guía excursionista d'Editorial Alpina Vall de Núria- Ulldeter:




25 de nov. 2017

Testing Ourselves: un 8000 en 15 dies. La nova aclimatació de Kilian Jornet i Emelie Forsberg.




Com es pot reduir a 15 dies el temps d'aclimatació per a fer un 8000? Això és el que s'havien plantejat Kilian Jornet i Emelie Forsberg, i d'aquesta pregunta n'ha sortit l'experiment en el qual consisteix Testing Ourselves.

SINOPSIS
1 mes dormint en hipòxia i entrenament
1 setmana d'aclimatació als Alps (4000m)
3 dies de viatge

La parella d'skyrunners i alpinistes, gravant aquest documental s'embranquen en una aventura amb una idea clara que pot revolucionar el món de l'alpinisme d'ara en endavant, ja que simplifica tot el procés d'aclimatació que fins ara era necessari per a poder assolir un cim de gran magnitud amb un mínim de garanties.
Fins el dia d'avui, l'aclimatació bàsicament consisteix a passar dies en alçada; cada dia es puja un cim i al baixar es dorm en certa altitud, augmentant de forma progressiva l'alçada de l'ascensió i del lloc on es pernocta, cosa que requereix temps i diners.

DATA DE L'ACTIVITAT
24 d'abril 2017 - 7 de maig 2017

TEAM

Kilian Jornet
Emelie Forsberg

CIM

Cho Oyu, Himalaya

ASPECTES TÈCNICS

Altitud: 8201m, sense oxigen i en equipament lleuger

OBJECTIU

Viatje de 2 setmanes per pujar un cim de 8000m.
Obrir noves formes d'escalar grans muntanyes en un curt període de temps i en pre-aclimatació.

CIM ACONSEGUIT

Cim o voltants, només Kilian Jornet


Amb aquest nou experiment reduïm fins a quinze dies, com a mínim en el cas de Kilian Jornet, aquest llarg procés, i s'aconsegueix pujar ja amb una molt bona aclimatació de base.



No obstant això, el doctor Daniel Brotons ajuda a fer-nos una idea del que suposa aquest nou mètode, i deixa clar d'entrada, que això no és una llum verda perquè qualsevol persona surti a fer un cim pensant que serà més senzill. Com remarca, aquest experiment ningú abans l'havia dut a terme, i Kilian ha rebentat amb les noves dades, tots els estudis que hi havia del tema fins ara.
D'altra banda el curtmetratge va més enllà del sentit purament científic, també mostra l'experiència de dur a terme reptes com aquest en parella, i que els hi suposa a ells dos compartir aquesta aventura plegats.
Per a conèixer tots els detalls, us recomanem que visiteu la seva pàgina oficial on podreu trobar les xifres i detalls exactes del projecte, així com descarregar-vos el protocol d'aclimatació Us deixem amb aquest petit documental que, per damunt de tot, és proper, transparent, i fins i tot tendre:





23 de nov. 2017

El Puigsacalm i el Puig dels Llops pel Camí del Pas dels Burros




Sortida: Collada de Bracons
Circular: Si
Dificultat tècnica:Camí del Pas dels Burros: Moderada.
Itinerari normal: Baixa
Dificultat física: Camí del Pas dels Burros: Moderada.
Itinerari normal Baixa
Distància: 12'7km




El Puigsacalm és una d'aquelles muntanyes que per moltes vegades que la fem, sempre hi trobem diferents matisos. Cada època de l'any presenta tonalitats diferents, i podem escollir diversos itineraris per assolir el seu cim. Avui concretament, us portem una ruta divertida, espectacular, i que si bé potser no és per tots els públics, heu de pensar que la tornada es fa per l'itinerari més popular, per tant podem escollir-la en cas que vulguem també aquest camí per a l'anada.

El Puigsacalm també té, probablement, una de les aproximacions més còmodes en cotxe; si venim de Barcelona, només haurem d'agafar la C-17, passat Vic entomar la variant cap a la C-37 i agafar just la sortida abans del Túnel de Bracons, que ens portarà en un tres i no res a la Collada de Bracons, on hi deixarem el vehicle, així que, comencem!

L'inici de la ruta és tota una declaració d'intencions, i es que tot i estar tocant l'asfalt de la carretera, no direm que el que hi ha sigui una grimpada però gairebé, la qual dóna pas deu metres més amunt al corriol senyalitzat. Tot el Puigsacalm és una gran fageda, amb algunes zones de pastura als punts més elevats, fet que queda palès els primers 5-10 minuts de caminada, que els passarem pujant entre faigs centenaris al llarg d'un zig-zag pel costat oest de la carena. Passat aquest petit interval de temps hem d'estar molt a l'aguait, i es que just al capdamunt de l'últim revolt ens haurem de desviar a la dreta, per a col·locar-nos just al capdamunt de la que, tot i que boscosa, és sens dubte una carena.



 El camí en aquest punt segons l'època de l'any, pot estar un xic desdibuixat degut al mantell de fulles, no obstant no té pèrdua, ja que anirem pujant tota l'estona pel punt més elevat, i de mica en mica el sender apareixerà sota els nostres peus, moments abans que comenci a augmentar de nou el pendent. Ara és un corriol ben marcat que travessa alguns clars sempre per la cresta, per anar a donar just als contraforts del cingle on començarem la primera grimpada. Si estem acostumats a fer muntanya, no hi trobarem cap dificultat, tot i que si que hem d'apuntar que puja arran del tallat que ens queda a ma esquerra, i de vegades és força exposat. Així i tot, en èpoques en què el terreny estigui sec, no presenta pas cap gran dificultat.



La grimpada, la qual no ens ha de fer patir, ja que als punts més drets està equipada amb una cadena, supera tres formacions rocoses: La Roca del Corb, El Tosell Petit, i per últim el Tosell Gros. El Puigsacalm potser és el més emblemàtic, però tot i que cadascú tindrà les seves preferències, al nostre parer el Tosell Gros presenta una de les millors vistes de l'excursió: un cim petit, però d'es dón es divisa mig Catalunya, amb un esplèndid Pedraforca al nord-oest.



En aquest punt deixem enrrere ja les grimpades, i descendim per un corriol que més endevant anirà planejant paral·lel a les corbes de desnivell, fins al Ras del Manter, on aquest estiu han obert una pista forestal, que malauradament ha trencat uns dels indrets més especials de la serralada. Un cop aquí i quan la pista faci un tomb cap a l'esquerra, agafarem el caminet que puja pel marge dret, i que va a donar a un dels indrets més senzills i alhora bucòlics per on passa la ruta: una petita porta de fusta pel bestiar encaixada entre dos grans faigs, i que fa tants anys que dura com nosaltres coneixem la zona. Després d'haver-la creuat i deixar-la tancada, caminarem 5 minuts fins a arribar al Collet dels Clivillers, punt des d'on surt el "Camí" del Pas dels Burros.



Hem remarcat la paraula camí perquè, si en la grimpada del principi hem dit que no era pas perillosa, aquí hem de remarcar el contrari: És menys dreta, però en comptes de ser de roca és de terra trencadissa en el seu inici, i els primers metres de baixada sovint estan plens de fulles que ens poden fer patinar. Un cop superats aquests metres per un empinat corriol que va esquivant i saltant per roques i arrels, comencem a vorejar el Puigsacalm Petit, i és en aquest punt on ens trobem amb llocs molt exposats. No comporten pas cap dificultat tècnica, però recorren just el marge del penya-segat en ocasions a poc menys d'un pam, i la caiguda és d'un centenar ben bo de metres. Si estem avessats a fer muntanya, no hi trobarem cap tipus de dificultat, però si no estem acostumats a les alçades o anem amb nens petits, no recomanem fer aquest itinerari.



Val a dir que el recorregut, que va alternant sortints de roca, canals i fagedes, és espectacular, molt aeri, ja que estem vorejant el Puigsacalm i el Puig dels Llops just pels seus contraforts, amb unes vistes de la Plana d'en Bas i la Serra de Llancers impressionants, amb Joanetes sota els nostres peus.
Cal vigilar si el dia és ventós, ja que els últims trams tornen a ser exposats, i és per això que els tornarem a trobar equipats amb tirada de cadena per poder-nos assegurar, sobretot si el terreny està humit.

Ens sap greu deixar aquestes vistes enrere quan el camí arriba al Coll de Joanetes, però en una estona les tornarem a tenir des de més amunt. Aquí agafarem el trencall a l'esquerra que ens indica cap al Puigsacalm pel Puig dels Llops, i pujarem ni més ni menys que 200 metres de desnivell en una escassa mitja horeta, que serà quan, després d'una fageda col·locada a l'obaga de la muntanya, arribarem fins al capdamunt de la carena, a l'inici del camí de roca viva que careneja l'estret llom del Puig dels Llops: un cim amb molta personalitat, una gran "mole" de roca i en definitiva, un balcó a La Garrotxa.


Esquerra: Puig dels Llops / Dreta: Puigsacalm


Desfarem el camí continuant per la carena, i en uns moments estarem enfilant una última pujada d'arrels per aconseguir coronar el famós Puigsacalm, coronat per un desproporcionat punt geodèsic de formigó, una petita creu de ferro, i la nova creu de fusta. Ens presenta una immensa extensió als seus peus, ja que amb els seus 1512 metres, 28 més que el Puig dels Llops, treu el cap pel capdamunt de la serralada i es presenta com el gran colós d'aquesta zona.

A partir d'ara, el camí que farem serà el mateix que haurem escollit a l'inici en cas d'haver volgut evitar les grimpades i els passos exposats, i és apte per a tots els públics, ideal per fer en família acompanyats dels més menuts i dels més experimentats de casa.
Passarem el Collet de Clivillers, on anteriorment ens hem desviat cap al Camí del Pas dels Burros, i creuada de nou la portella de fusta, baixarem pel Ras del Manter fins al Collet del Ferrer. Durant aquesta estona, les vistes que tenim són privilegiades; el pedraforca ens observa des de l'horitzó, i la Serra de Curull ens regala tal ventall de tonalitats, que valdrà la pena parar uns instants i deixar-nos captivar pel paisatge.



Un cop fet, agafarem un corriol que surt del marge esquerre del camí, força desdibuixat, que de mica en mica s'anirà descobrint, i ens conduirà per una enclotada custodiada per grans faigs fins a la Font Tornadissa, punt de parada obligada per agafar aigua, recuperar forces, i respirar una estona en aquest indret màgic, humit i ple de vida al cor del massís del Puigsacalm. Ens agrada pensar que aquest nom ve donat pel fet que segur que no serà l'última vegada que hi vindrem.
És un bon indret per parar, ja que a partir d'aquí ja no tindrem grans desnivells ni trencalls. La ruta continua vorejant el Ras del Grèvol per una fageda tant vella com bella, creuant torrents que hi fan verdejar els marges, semblant-se de vegades a indrets juràssics, amb una gran varietat botànica.



És un recorregut ràpid, on es fa via sense esforç, i que de cop i volta veurem que ens ha conduït fins a la Collada de Sant Bartomeu, una portella natural de roca que dóna pas de l'obaga a la solana del vessant de la muntanya, i que va baixant per un camí ben fressat sense possibilitat de perdre'ns, que voreja la grimpada de l'inici del dia, i que finalitza al mateix punt on hem començat aquesta excursió.

Esperem que gaudiu d'aquest indret, i que es converteixi, igual que ho és per nosaltres, en un lloc especial el qual visitem cada any. Recomanem portar sempre al damunt un Mapa-Guia excursionista de la zona, us aconsellem aquesta edició de Puigsacalm-Bellmunt d'Editorial Alpina.




18 de nov. 2017

Snowmads Ya Mas: l'aventura freeride camperitzada definitiva de Fabian Letsch



Pels que no el conegueu, Fabian Lentsch és un dels millors freeskiers del món, però segurament aquesta no seria una bona descripció, ni ell n'estaria massa satisfet. Fabian Lench és un jove nascut el 1993, aventurer i pràcticament nòmada podríem dir,  que després d'estar 9 mesos i invertir 100.000€ en reconstruir un vell camió de bombers per a convertir-lo en una casa rodant, el 2016 es va llançar a la carretera amb un camió camperitzat com pocs, per a recórrer alguns dels indrets més verges i recòndits per gaudir de la seva afició.



Aquesta aventura va quedar reflectida l'any passat en el llargmetratge JOURNEY TOWARDS EASTERN SUNSUN, i que es va rodar a Turquia, Iran, Armènia i Geòrgia, donant un gran producte, que s'ha projectat a diversos festivals de cinema del sector de tot el món.
Aquest any, Fabian Lentsch no s'ha quedat quiet, i ha convidat a Aymar Navarro junt a uns quants amics seus com a company de camió i aventures.
Si us diem Grècia, el que és segur es que no ho relacioneu amb neu, i això és el mateix que va pensar l'Aymar, però les previsions d'aquest any eren anòmales. Espectaculars i anòmales, ja que va acabar caient la nevada més important de l'últim mig segle en aquell país.






Vam poder gaudir del reportatge sencer a la presentació de South Lines aquest dijous passat a Barcelona, i us assegurem que no té desperdici. No només entusiasmarà als amants de l'esquí i la neu en general (hi veurem gruixos de més de 5 metres) sinó que als que us agrada el món dels viatges camperitzats us farà somiar, i es que de vegades arriben a conviure dins del camió de Snowmads fins a 9 persones! Un camió com hem dit, amb tot tipus de recursos, racons, amagatalls, espais i solucions per a poder-hi conviure un grapat de persones amb una més que relativa comoditat, fins hi tot si els que ho fan són esquiadors, amb el respectiu material xop al final de cada dia. Una estufa de llenya (la millor que avui dia es pot equipar en un espai com aquest) feia alhora de calefacció, cuina i d'assecadora pel material, i el primer que tornava  d'esquiar era l'encarregat de tallar la llenya i de tenir tot escalfat. Una de les moltes anècdotes que ens va explicar l'Aymar, és que tenien, com no una confortable dutxa, però que no la van fer servir ni un dia, ja que és on guardaven els esquís i el material dur ;), ja que el dipòsit d'aigua era de 400 litres, i amb tantes persones només donava per fregar plats i poc més, ja que si s'acabava havien de baixar de nou al poble i reposar. La solució per "la higiene personal" va passar per uns banys termals naturals que van trobar a mig camí de la ruta.
Viatjar amb un vehicle camperitzat, i concretament amb l'Snowmads permet viure d'una forma diferent, més real i en contacte amb el medi, arribant fins a indrets increïbles amb un relatiu confort.






En el seu cas els va servir per poder estar a punt per trepitjar les millors crestes, canals i vessants de neu verge del país. Una altra anècdota passa pels dies que van estar a l'estació d'esquí de Kalavrita: es despertaven a les 4 i els pujaven fins al límit de l'estació amb les retracs, un cop allà dormien un parell d'hores en una petita caseta de manteniment i després caminaven una horeta fins als cims per veure unes sortides de sol espectaculars.



El documental veurà la llum oficialment aquesta tardor, així que estigueu molt atents a la pàgina de Red Bull on anunciaran les novetats. També us volem recomanar llegir la crònica que ha fet Aymar Navarro de la seva experiència a bord del camió Snowmads, escrita pel seu puny i lletra, d'una manera propera que ens aproxima al que han estat aquestes 3 setmanes per Grècia.



Per últim, i amants com som Muntanya i Meteo de les aventures camperitzades, no podem deixar de derivar-vos a l'enllaç de com es va construir aquesta joia sobre rodes, un projecte que Fabian Letsch va realitzar juntament amb el seu pare, el qual és mecànic: TRUCK SNOWMADS